Recerca de Blogs

lunes, 30 de octubre de 2017

Què ens falta per avaluar per competències?





Quants d'alumnes un cop finalitzat l'ensenyament secundari obligatori han experimentat el que Piaget anomena conflicte cognitiu? Possiblement pocs. Una vivència d'aquestes característiques és l'única evidència i confirmació de què el que s'està desenvolupant és un aprenentatge significatiu, un aprenentatge que parteix del qüestionament de coneixements previs per iniciar la construcció de nous significats.

El motiu d'aquest fracàs no és altre que no plantejar aquest fet com un objectiu necessari per a l'aprenentatge dels alumnes. Per això, hem de començar per plantejar-nos quina societat ens agradaria construir i, com a futurs professors, què volem fer per a contribuir-hi. De segur que no esperem individus que funcionin mecànicament, que tot el coneixement que els completi sigui de caràcter memorístic i poc significatiu, ni tampoc que la reflexió quedi en un segon pla.

D'aquesta manera. I per fer-ho efectiu, podem començar posicionant-nos i considerant quin és l'aprenentatge que recolzem i valorem positivament i, sobretot, quin és l'aprenentatge que deixa petjada i que conforma persones aptes i individus resolutius. Tot això, hauria de traduir-se en un canvi en la manera d'avaluar. Plantejar nous objectes d'avaluació i nous mètodes de fer-ho és el principi del camí cap a un nou tipus d'aprenentatge i un nou ideal d'alumnat.

Dins aquest escenari, com a futurs docents, ens plantejam com fer efectiva aquesta realitat desitjada. Tal com pensem pel que fa a aquesta qüestió, considerem que l'avaluació és una eina necessària per incidir en una nova forma d'aprenentatge. El que vam experimentar nosaltres com alumnes a la secundària es troba molt lluny dels plantejaments actuals, ja que, en essència, es basava en una qualificació numèrica que no servia per aprendre, doncs no deixava desenvolupar el pensament crític dels alumnes i on l'alumne no tenia cap mena de participació en el procés d'avaluació. Simplement era un subjecte de reproducció de la teoria tramesa pel professor.

Què hem après i què pensem que necessitem reforçar a l'hora d'avaluar els alumnes per tal que els serveixi positivament? Avui dia aprenem i assimilam tants conceptes de l'exterior de l'escola que, el repte de l'escola ara hauria de ser avaluar i regular tot allò que aprenem. Com Neus Santmartí ja avança quan parla del concepte d'escola invertida, avaluar és el motor de la nova escola.

L'avaluació ha de ser sinònim de revisió: el professor no corregeix, sinó que detecta errors, dèficits o dificultats, ajudant així a l'alumne a entendre els seus error, autocorretgir-se i, d'aquesta manera, aprendre.




5 comentarios:

  1. Bon dia!

    Cada setmana els diferents grups comentem el mateix article al nostre blog. Així doncs, sovint hi ha entrades força similars tant pel que fa a conceptes com sovint opinions. És per això que us volia felicitar per la forma que li heu donat a la vostra entrada i com heu expressat aquestes idees:
    M'ha agradat molt la manera que heu començat l'article, interpelant directament al lector amb la pregunta sobre el conflicte cognitiu de Piaget. trobo que enganxa molt i et fa venir ganes de seguir llegint. També m'ha agradat el tó personal que li heu donat al tema de l'autoavaluació, no només repetint idees que heu llegit sinó fins a cert punt apropiant-vos-les.

    ResponderEliminar
  2. El concepte d'escola com a lloc on regular la multitud d'informacions que arriben als alumnes avui és interessant i, fins i tot, urgent. El fet que el nostre sistema educatiu encara mantengui la transmisió de coneixement com a eix fonamental contrasta amb la realitat, perquè la saturació informativa es produeix des de fa anys. La majoria dels boixos estan sotmesos a un fluix sorprenent d'informacions des dels 9 o 10 anys, però no tenen les eines ni el criteri per filtrar aquestes informacions i això, de vegades, pot presentar perills. Reben inputs de l'escola, del carrer, dels amics, de la televisió i, a diferència de generacions anteriors, també d'internet. La xarxa els obri un món de possibilitats i molts riscos de confussió: porno com a model de sexualitat, youtubers com a figures de referència...
    Sovint les famílies no tenen la capacitat per donar els al·lots instruments que els permetin destriar les informacions útils de les tòxiques. Com tenir un criteri propi quan reps milers de dades i moltes són contradictòries?
    La tasca potser és massa ambiciosa per exigir-la només al sistema educatiu, però m'agradaria que els professors tinguessin l'oportunitat i l'habilitat de detectar plantejaments poc encertats en els seus alumnes, no per actuar com a correctors sinó per oferir-lis altres fonts on contrastar abans d'assumir coneixements com a certs.
    M'ha semblat fantàstic el recurs de la Neus Santmartí, molt ben triat
    Raquel

    ResponderEliminar
  3. Hola,
    M’ha agradat, com ha dit en Michael també, com heu començat el vostre article, plantejant que pocs estudiants hauran experimentat el que Piaget denomina conflicte cognitiu.
    No és nou, i això ha succeït des de sempre, l’autèntic aprenentatge o un aprenentatge significatiu és el que neix d’un mateix.
    Quan i per què aprenem?, entre altres motius, per jo els més significatius són que: aprenem quan tenim motivació i per propi interès personal.
    Quantes vegades ens hem trobat alumnes que tenien un baix rendiment acadèmic, van deixar d’anar a l’escola i després han triomfat a la vida?. Persones amb interessos, inquietuds i ganes de fer, però que l’escola no responia les seves expectatives. Tot així, motivats pels seus propis interessos han investigat, treballat i autoregulat el seu propi aprenentatge per aconseguir els seus objectius amb èxit. En aquests casos, de que els hi va servir el que varen aprendre a l’escola?
    Com diu na Raquel, avui en dia els estudiants estan sotmesos a un fluix sorprenent d’informacions externes, a vegades molt difícil de controlar. Quin hauria de ser el paper de l’escola?
    L’escola hauria d’esser un agent motivador i d’ajudar a l’alumne a trobar les seves pròpies inquietuds, guiar-los a tenir un sentit crític i responsable sobre aquest excés d’informació i avaluar com s’autoregula l’alumne en el seu propi aprenentatge.

    Un saludo,
    Joana

    ResponderEliminar
  4. Bon dia,
    de la vostra entrada, em qued amb el darrer paràgraf: suposa una revolució en el món educatiu passar la responsabilitat de l'avaluació (o almenys, una part d'aquesta) a l'alumnat. Però, com fer-ho quan estam avesats a un model tradicional d'heteroavaluació? I fins a quin punt es pot implementar aquest canvi d'una manera pràctica en la docència real?
    És ben cert que l'autoavaluació forma part de l'avaluació formativa, però en el cas de la sumativa resulta evident que el professorat té l'última paraula. Això no significa, naturalment, que l'alumnat no aprengui dels seus error veient el resultat (normalment, numèric) dels seus portafolis, treballs, exàmens, etc. Supòs que al final, es tracta d'anar combinant els dos models: el que en aquesta assignatura s'anomena "tradicional" i el més innovador.

    Ana Prats

    ResponderEliminar
  5. Hola,
    En primer lloc, m'agradaria felicitar-vos per la vostra infografia. Com amb tant poca lletra es diu tant i, sobretot, tant clar.
    Doncs bé, m'ha semblat molt interessant el vostre plantejament del què hauria de ser l'avaluació.
    En primer lloc, ha de canviar. Això està clar! Com? Com a passa inicial, s'hauria de deixar d'associar el concepte d'avaluació amb el de qualificar. A continuació, com bé explicau, l'avaluació hauria de ser una revisió del procés d'ensenyament-aprenentatge que experimenta l'alumne i així ajudar-lo a que aprengui a aprendre.
    Per finalitzar, com bé diu la Neus Sanmartí al vídeo que heu penjat, l'alumne haurà de ser el protagonista de la seva avaluació coneguent prèviament els criteris d'aquesta i coavaluant-se entre iguals.
    Neus Torres

    ResponderEliminar