Un futur pròxim: la tecnologia al servei de l'educació

Gràcies a les millores que s'han fet efectives a l'última dècada pel que fa a la tecnologia al servei de l'educació, s'ha assolit l'ideal de ciutadà format integralment. Això implica principalment haver superat l'educació tradicional fonamentada en les tres erres: rebre, repetir, recordar.

En un primer moment vam haver de plantejar com fer disponible exitosament l'univers tecnològic pel desenvolupament personal. De perspectives variables, la proposta es pot resumir en la següent qüestió: quines han de ser les competències més importants i fonamentals per abastir el model de ciutadà capaç de desenvolupar les seves capacitats i d'interactuar amb el món que l'envolta?

El canvi no ha estat una simple introducció de la tecnologia a l'àmbit educatiu, sinó que l'esforç es va focalitzar en el procediment d'introduir-la. Els primers intents van oblidar la dimensió humana, la pedagògica i la social pel que fa als processos d'aprenentatge. Posteriorment, es va seguir el camí d'un aprenentatge experiencial, basat en el coneixement, la comunicació i la creació al ciberespai. Els alumnes, guiats per unes pautes i mitjançant la seva pròpia experiència, aprenien i s'acostaven al "bon ús" de la tecnologia a l'espai que comprèn l'aula. Aquest aprenentatge necessàriament es va traslladar a la llar, al carrer, a la vida en general, per tal de seguir el ritme vertiginós que la societat del segle XXI anava pautant.

La introducció de la tecnologia a la societat ha creat una modificació segons la qual la comunitat educativa ha esdevingut homogènia eliminant tota jerarquia. Ara com ara, tots som emissors i receptors al mateix nivell; el professor i l'estudiant són creadors de continguts i emissors de coneixement. Com predica en Carles Capdevila al pròleg de La vida que aprenc, ”l'educació és l'art i ofici sublim d'aprendre'n mentre s'ensenya i d'ensenyar-ne mentre s’aprèn”. En aquest sentit, parlem de tecnologia igualitària, a l'abast de tothom i com a eina conductora cap a la integració social a través de l'intercanvi d'informació i coneixements entre els ciutadans.

Tot i que el procès va haver de superar reticències en la dificultat de la plena acceptació social, s'ha aconseguit que la màquina o l'objecte tecnològic perdi la funció d'instrument i esdevingui un mitjà per connectar i fer de la xarxa i el món físic una unió indispensable. Ara que tots dos interaccionen i s'entremesclen, les TIC han deixat de ser pròtesis artificials per passar a ser òrgans.

Aquesta complexa evolució té a veure amb l'àmbit privilegiat de l'educació. Tant els professors com les famílies, assumint cadascú les seves parcel·les flexibles de responsabilitat, han aconseguit ser guies en allò que es preveu com un abisme. S'ha generat una nova ètica adaptada als nous avenços, i s'han establert mesures i recursos per prendre consciència tant de les possibilitats com dels límits que s'han de contemplar.

Actualment, podem dir que ens trobem en una comunitat educada en la tecnologia, sense estar sotmesos al "tecnocentrisme digital" i a la lògica funcionalista de les màquines. Ja que tothom fa de la tecnologia un ús crític i intel·lectual, la tecnologia se'ns apareix com el mitjà base per a l'educació i la cultura. Aquest és l'itinerari que ens ha conduït a una educació al servei de la tecnologia que garanteix l'adquisició de les competències necessàries per interactuar tant a la cultura com projectar-la en un sentit crític i emancipador.

Dia 1 d'octubre del 2030,
Claustre de professors.