És necessària l'actualització del professorat? 

L'objectiu ideal envers el desenvolupament de les competències del professorat és arribar al que el model TPACK ens proposa: un coneixement tecnològic i pedagògic del contingut. El problema que ha existit i que persisteix encara a l'hora d'assolir aquest propòsit es concreta en el fet que el coneixement pedagògic i el coneixement del contingut s'han transmès i, conseqüentment, s'han aplicat, de manera independent. El desequilibri és evident: molts som experts pel que fa al contingut, mentre que el vessant pedagògic no queda assolit al mateix nivell. La problemàtica s'incrementa quan el ritme vertiginós al que ens sotmetem la societat del segle XXI implica la integració de la tecnologia a l'educació, per tal que no caduqui. A l'article de Manuel Area (2015) ja vam contemplar una introducció de la tecnologia al sistenma educatiu que no va suposar cap alteració dels mètodes educatius tradicionals.

És evident que, paral·lelament a la nostra, existeix una nova realitat tecnològica i virtual. Ha canviat la forma de comunicar-nos, d'interaccionar, d'expressar-nos, d'adquirir informació, tant a escala social com cultural. Tant en quant això impregna l'àmbit educatiu, sorgeix un replantejament en el canal d'integració de la tecnologia al servei de l'educació, és a dir, reflexionar entorn les TIC desd'una perspectiva pedagògica. Els reptes principals es centren en un canvi dels escenaris d'aprenentatge i en un nou perfil del docent, que ha de ser gestor del disseny i del desenvolupament d'aquests nous escenaris. El context digital actual ha suposat un canvi en la manera d'aprendre i, per tant, en la manera d'ensenyar. El professor ja no és recipient de contingut, sinó que el contingut és a tot arreu i el docent ha d'acompanyar l'alumnat en el seu procés d'aprenentatge. La tecnologia per si mateixa no guia, d'aquí la fonamental funció del docent.

Per assolir els canvis, s'han de generar nous models didàctics o s'han d'adequar els existents al nou e-learning. És a dir, la metodologia de l'ensenyança ha de contemplar un nou modelatge. Els rols dels actors del procés ensenyament-aprenentatge també necessiten alterar-se: internet és la font de continguts, el professor s'encarrega de la gestió del coneixement i la informació, i l'alumne gaudeix d'una major autonomia en funció dels seus interessos.

La nostra atenció recau principalment en la presa de consciència sobre el fort canvi que l’aprenentatge està patint: la nostra figura de professors ha de perdre la forma de transmetre coneixements i ha d'adquirir la de guia. La nostra responsabilitat deixa de tenir l'eix a la font de coneixements per trobar-lo a la gestió d'aquests, de manera que el procés d'ensenyança- aprenentatge no sigui unilateral, sinó recíproc: a un espai on la informació és donada i accessible a tots per igual, el professor passa a tenir la funció de pautar l'experiència de l'aprenentatge.

La gran repercussió d'aquest canvi la té la tecnologia i ja cap ésser humà podrà posar-se al seu nivell. Aquesta afirmació és el que ens porta a reflexionar sobre la significació del concepte d’educació al segle XXI i les seves finalitats. Les qualitats de la màquina no les tenim nosaltres i no cal entrenar-nos en la memòria, en la recopilació d'informació ni en el càlcul, perquè és una feina en va. Ara bé, l'esperit crític, la dedicació, l'esforç, la passió, la creativitat i l'experiència del descobriment personal és el que hem de perseguir.

El model TPACK que integra el coneixement pedagògic, el tecnològic i el de contingut és a hores d'ara una utopia, però és una utopia imprescindible per poder ensenyar. Som conscients de les mancances pel que fa a la formació del professorat a nivell tecnològic: nosaltres som víctimes d'una formació especialitzada en continguts, que s'estén a un coneixement pedagògic bàsic i que contempla la utopia del coneixement tecnològic, però sense eines ni recursos. La consciència d'aquesta absència és el que ens fa perseguir-ho.