Què ens falta per avaluar per competències?

Quants d'alumnes un cop finalitzat l'ensenyament secundari obligatori han experimentat el que Piaget anomena conflicte cognitiu? Possiblement pocs. Una vivència d'aquestes característiques és l'única evidència i confirmació de què el que s'està desenvolupant és un aprenentatge significatiu, un aprenentatge que parteix del qüestionament de coneixements previs per iniciar la construcció de nous significats.

El motiu d'aquest fracàs no és altre que no plantejar aquest fet com un objectiu necessari per a l'aprenentatge dels alumnes. Per això, hem de començar per plantejar-nos quina societat ens agradaria construir i, com a futurs professors, què volem fer per a contribuir-hi. De segur que no esperem individus que funcionin mecànicament, que tot el coneixement que els completi sigui de caràcter memorístic i poc significatiu, ni tampoc que la reflexió quedi en un segon pla.

D'aquesta manera. I per fer-ho efectiu, podem començar posicionant-nos i considerant quin és l'aprenentatge que recolzem i valorem positivament i, sobretot, quin és l'aprenentatge que deixa petjada i que conforma persones aptes i individus resolutius. Tot això, hauria de traduir-se en un canvi en la manera d'avaluar. Plantejar nous objectes d'avaluació i nous mètodes de fer-ho és el principi del camí cap a un nou tipus d'aprenentatge i un nou ideal d'alumnat.

Dins aquest escenari, com a futurs docents, ens plantejam com fer efectiva aquesta realitat desitjada. Tal com pensem pel que fa a aquesta qüestió, considerem que l'avaluació és una eina necessària per incidir en una nova forma d'aprenentatge. El que vam experimentar nosaltres com alumnes a la secundària es troba molt lluny dels plantejaments actuals, ja que, en essència, es basava en una qualificació numèrica que no servia per aprendre, doncs no deixava desenvolupar el pensament crític dels alumnes i on l'alumne no tenia cap mena de participació en el procés d'avaluació. Simplement era un subjecte de reproducció de la teoria tramesa pel professor.

Què hem après i què pensem que necessitem reforçar a l'hora d'avaluar els alumnes per tal que els serveixi positivament? Avui dia aprenem i assimilam tants conceptes de l'exterior de l'escola que, el repte de l'escola ara hauria de ser avaluar i regular tot allò que aprenem. Com Neus Santmartí ja avança quan parla del concepte d'escola invertida, avaluar és el motor de la nova escola.

L'avaluació ha de ser sinònim de revisió: el professor no corregeix, sinó que detecta errors, dèficits o dificultats, ajudant així a l'alumne a entendre els seus error, autocorretgir-se i, d'aquesta manera, aprendre.

És necessària l'actualització del professorat? 

L'objectiu ideal envers el desenvolupament de les competències del professorat és arribar al que el model TPACK ens proposa: un coneixement tecnològic i pedagògic del contingut. El problema que ha existit i que persisteix encara a l'hora d'assolir aquest propòsit es concreta en el fet que el coneixement pedagògic i el coneixement del contingut s'han transmès i, conseqüentment, s'han aplicat, de manera independent. El desequilibri és evident: molts som experts pel que fa al contingut, mentre que el vessant pedagògic no queda assolit al mateix nivell. La problemàtica s'incrementa quan el ritme vertiginós al que ens sotmetem la societat del segle XXI implica la integració de la tecnologia a l'educació, per tal que no caduqui. A l'article de Manuel Area (2015) ja vam contemplar una introducció de la tecnologia al sistenma educatiu que no va suposar cap alteració dels mètodes educatius tradicionals.

És evident que, paral·lelament a la nostra, existeix una nova realitat tecnològica i virtual. Ha canviat la forma de comunicar-nos, d'interaccionar, d'expressar-nos, d'adquirir informació, tant a escala social com cultural. Tant en quant això impregna l'àmbit educatiu, sorgeix un replantejament en el canal d'integració de la tecnologia al servei de l'educació, és a dir, reflexionar entorn les TIC desd'una perspectiva pedagògica. Els reptes principals es centren en un canvi dels escenaris d'aprenentatge i en un nou perfil del docent, que ha de ser gestor del disseny i del desenvolupament d'aquests nous escenaris. El context digital actual ha suposat un canvi en la manera d'aprendre i, per tant, en la manera d'ensenyar. El professor ja no és recipient de contingut, sinó que el contingut és a tot arreu i el docent ha d'acompanyar l'alumnat en el seu procés d'aprenentatge. La tecnologia per si mateixa no guia, d'aquí la fonamental funció del docent.

Per assolir els canvis, s'han de generar nous models didàctics o s'han d'adequar els existents al nou e-learning. És a dir, la metodologia de l'ensenyança ha de contemplar un nou modelatge. Els rols dels actors del procés ensenyament-aprenentatge també necessiten alterar-se: internet és la font de continguts, el professor s'encarrega de la gestió del coneixement i la informació, i l'alumne gaudeix d'una major autonomia en funció dels seus interessos.

La nostra atenció recau principalment en la presa de consciència sobre el fort canvi que l’aprenentatge està patint: la nostra figura de professors ha de perdre la forma de transmetre coneixements i ha d'adquirir la de guia. La nostra responsabilitat deixa de tenir l'eix a la font de coneixements per trobar-lo a la gestió d'aquests, de manera que el procés d'ensenyança- aprenentatge no sigui unilateral, sinó recíproc: a un espai on la informació és donada i accessible a tots per igual, el professor passa a tenir la funció de pautar l'experiència de l'aprenentatge.

La gran repercussió d'aquest canvi la té la tecnologia i ja cap ésser humà podrà posar-se al seu nivell. Aquesta afirmació és el que ens porta a reflexionar sobre la significació del concepte d’educació al segle XXI i les seves finalitats. Les qualitats de la màquina no les tenim nosaltres i no cal entrenar-nos en la memòria, en la recopilació d'informació ni en el càlcul, perquè és una feina en va. Ara bé, l'esperit crític, la dedicació, l'esforç, la passió, la creativitat i l'experiència del descobriment personal és el que hem de perseguir.

El model TPACK que integra el coneixement pedagògic, el tecnològic i el de contingut és a hores d'ara una utopia, però és una utopia imprescindible per poder ensenyar. Som conscients de les mancances pel que fa a la formació del professorat a nivell tecnològic: nosaltres som víctimes d'una formació especialitzada en continguts, que s'estén a un coneixement pedagògic bàsic i que contempla la utopia del coneixement tecnològic, però sense eines ni recursos. La consciència d'aquesta absència és el que ens fa perseguir-ho. 

EDUCACIÓ, TECNOLOGIA I INNOVACIÓ

Sovint, parlem de la rapidesa amb la que la societat, la comunicació o els nostres hàbits i costums canvien i, sovint, la tecnologia acaba sent el tema sobre el que es desenvolupa la conversa. Dins l'àmbit de l'educació, aquests últims anys, s'ha anat generant un debat sobre la importància de la tecnologia envers l'educació i com incloure aquesta dins les aules. No hi ha dubte que l'avanç tecnològic dins l'àmbit domèstic ha estat més ràpid que dins l'àmbit educatiu, provocant així que el sistema educatiu del s. XX es vegi obsolet en el moment que els alumnes senten que dins l'aula estan dins un altre món, una altra època diferent a la seva realitat fora de l'aula. Però si la tecnologia avança tant lentament dins l'àmbit educatiu, és per la reticència i el debat que aquesta genera, sobretot a causa de l'ús que se'n fa d'aquesta a l'àmbit domèstic. 

Així, el debat envers l'ús de la tecnologia dins l'aula, com pugui ser l'ús de mòbils, tabletes o ordinadors, passa per demanar-se si la innovació dins l'educació és qüestió d'incloure la tecnologia dins l'aula o, per el contrari, si el problema és més profund i es tracta d'un problema de finalitat. Pels que pensen que la finalitat és el gran problema del sistema educatiu, tecnologia no és igual a innovació. En tot cas, les tecnologies de la informació i comunicació (TIC) podrien ser catalitzadores del canvi dins el sistema educatiu, però mai serien una part indispensable d'aquesta. No és la tecnologia, sinó el que fem amb ella. El problema no és l'ordinador, smartphone o internet, el problema és el sistema educatiu actual, que no contempla l'avanç tecnològic i xoca frontalment amb els comportaments socials quotidians. Em de preguntar doncs, si estem formant enginyers, científics, gent creativa pel futur, gent competent amb l'actual sistema educatiu i alhora, si la tecnologia ens pot ajudar a canviar aquest sistema. 

¿Què creiem nosaltres com a futurs professors què es pot fer per canviar el sistema educatiu actual en relació a la tecnologia? Els reptes passen, en primer lloc, per un canvi social de conscienciació sobre el (mal) ús de les tecnologies no només dins l'àmbit educatiu, sinó dins tots els àmbits. La utilització de la tecnologia dins l'educació ha d'estar fonamentada en un pensament crític i creatiu. No es pot massificar l'ensenyament amb l'ús de la tecnologia, de la mateixa manera que es fa actualment amb l'ús del llibre. Dins un nou sistema educatiu innovador, la tecnologia hauria de ser només un medi, mai una finalitat. Aquest sistema hauria d'anar de la mà amb els canvis socials i econòmics, formant als alumnes acord amb el temps que viuen i el que es demanda, sent la creativitat i no l'assimilació de coneixements a través de la còpia i la repetició, tal i com actualment es dóna en el sistema educatiu en què estem. Així, per al moment, la innovació dins l'àmbit pedagògic hauria de ser el més important per canviar l'actual sistema educatiu, i no només centrar-nos en l'avanç tecnològic, ja que aquest no tindrà sentit sense una reforma important dins l'àmbit educatiu.

Un futur pròxim: la tecnologia al servei de l'educació

Gràcies a les millores que s'han fet efectives a l'última dècada pel que fa a la tecnologia al servei de l'educació, s'ha assolit l'ideal de ciutadà format integralment. Això implica principalment haver superat l'educació tradicional fonamentada en les tres erres: rebre, repetir, recordar.

En un primer moment vam haver de plantejar com fer disponible exitosament l'univers tecnològic pel desenvolupament personal. De perspectives variables, la proposta es pot resumir en la següent qüestió: quines han de ser les competències més importants i fonamentals per abastir el model de ciutadà capaç de desenvolupar les seves capacitats i d'interactuar amb el món que l'envolta?

El canvi no ha estat una simple introducció de la tecnologia a l'àmbit educatiu, sinó que l'esforç es va focalitzar en el procediment d'introduir-la. Els primers intents van oblidar la dimensió humana, la pedagògica i la social pel que fa als processos d'aprenentatge. Posteriorment, es va seguir el camí d'un aprenentatge experiencial, basat en el coneixement, la comunicació i la creació al ciberespai. Els alumnes, guiats per unes pautes i mitjançant la seva pròpia experiència, aprenien i s'acostaven al "bon ús" de la tecnologia a l'espai que comprèn l'aula. Aquest aprenentatge necessàriament es va traslladar a la llar, al carrer, a la vida en general, per tal de seguir el ritme vertiginós que la societat del segle XXI anava pautant.

La introducció de la tecnologia a la societat ha creat una modificació segons la qual la comunitat educativa ha esdevingut homogènia eliminant tota jerarquia. Ara com ara, tots som emissors i receptors al mateix nivell; el professor i l'estudiant són creadors de continguts i emissors de coneixement. Com predica en Carles Capdevila al pròleg de La vida que aprenc, ”l'educació és l'art i ofici sublim d'aprendre'n mentre s'ensenya i d'ensenyar-ne mentre s’aprèn”. En aquest sentit, parlem de tecnologia igualitària, a l'abast de tothom i com a eina conductora cap a la integració social a través de l'intercanvi d'informació i coneixements entre els ciutadans.

Tot i que el procès va haver de superar reticències en la dificultat de la plena acceptació social, s'ha aconseguit que la màquina o l'objecte tecnològic perdi la funció d'instrument i esdevingui un mitjà per connectar i fer de la xarxa i el món físic una unió indispensable. Ara que tots dos interaccionen i s'entremesclen, les TIC han deixat de ser pròtesis artificials per passar a ser òrgans.

Aquesta complexa evolució té a veure amb l'àmbit privilegiat de l'educació. Tant els professors com les famílies, assumint cadascú les seves parcel·les flexibles de responsabilitat, han aconseguit ser guies en allò que es preveu com un abisme. S'ha generat una nova ètica adaptada als nous avenços, i s'han establert mesures i recursos per prendre consciència tant de les possibilitats com dels límits que s'han de contemplar.

Actualment, podem dir que ens trobem en una comunitat educada en la tecnologia, sense estar sotmesos al "tecnocentrisme digital" i a la lògica funcionalista de les màquines. Ja que tothom fa de la tecnologia un ús crític i intel·lectual, la tecnologia se'ns apareix com el mitjà base per a l'educació i la cultura. Aquest és l'itinerari que ens ha conduït a una educació al servei de la tecnologia que garanteix l'adquisició de les competències necessàries per interactuar tant a la cultura com projectar-la en un sentit crític i emancipador.

Dia 1 d'octubre del 2030,
Claustre de professors.