Open Education

Sembla un hàbit opinar que el sistema educatiu present s’està quedant obsolet. La realitat que ens envolta ha experimentat un canvi substancial modificant-se les nostres pràctiques habituals, introduint-se noves formes de comunicació, obrint-se un espai virtual d’interacció i, sobretot pel que ens pertoca, creant-se alternatives d’aprenentatge. El món virtual és ara part del nostre món real, per això, és imprescindible tenir-lo en compte per parlar del Open education. 

En qualsevol cas, en primer lloc s’ha de mencionar que parlar d’educació oberta no és parlar exclusivament d’un món virtual amb recursos educatius oberts (REA) en línia. Tanmateix, per la nostra reflexió sí que partim de les facilitats i les possibilitats que suposa que els recursos d’una educació oberta estiguin en xarxa. 

Com s’ha mencionat, han canviat moltes de les formes de comunicar-nos —i s’han introduït de noves—, com també ha canviat la forma d’aprendre i accedir al coneixement. És per això que l’educació sent l’exigència d’acoblar-se a aquests nous canvis, plantejant una nova estratègia educativa alternativa que surti del sistema tradicional. 

Es cerca que el Open education sigui reconegut a l’escenari actual del sistema educatiu, creant REA que es complementin amb llicències Creative Commons (CC) que afavoreixin aquesta apertura, contribuint positivament a l’ensenyament i l’aprenentatge.  

Com a futurs professors, cada cop més conscients del que ens envolta i del que ens trobarem a l’àmbit de la docència, reconeixem la importància de considerar l’educació oberta com una via imprescindible a tenir en compte. A favor de l’educació oberta, acceptem les possibilitats que ens ofereix a l’hora de crear els nostres recursos propis —actualment més adients pel que fa a l’aprenentatge dels nostres alumnes—, a més de la possibilitat de compartir-los amb docents, i enriquir-nos també de les seves aportacions.  

D’altra banda, els recursos educatius oberts en xarxa contribueixen a potenciar la creativitat i la diversitat dels alumnes, apropant el medi d’aprenentatge a la seva realitat del moment. Això, a més, afavoreix a deixar de banda les pràctiques pròpies de l’educació tradicional, potenciant l’allunyament del llibre de text i oferint com a alternativa noves formes d’accés al coneixement. 

En la mateixa línia, l’educació oberta ens permet estar a tots interconnectats —alumnes i professors— arreu del món. Diríem que contribueix a la globalització del coneixement, afavorint un accés sense límits a les fonts i eliminant les fronteres de l’espai de l’aprenentatge. Ens enriquim els uns dels altres independentment del lloc on ens trobem. D’aquesta manera, el benefici entre professors s’estendria globalment, suposant al mateix temps un avantatge generalitzat que inclouria també als alumnes. 

No obstant això, a més de veure els avantatges que aquesta alternativa ens suposa, també ens sorgeixen certs dubtes. Principalment, relacionats amb el control de la validesa i la fiabilitat dels recursos en xarxa. Considerem que encara hi ha mancances pel que fa al control d’aquests recursos. 

En primer lloc, encara és poc comuna la política de compartir el coneixement. Això provoca que els REA, sobretot a certes assignatures, siguin escassos. A més, aquesta absència procedent de la manca d’hàbit pel que fa a aquesta pràctica, contribueix al fet que es generi una atmosfera d’escepticisme al voltant del recursos trobats en xarxa. Tal vegada, perquè les fonts originals d’on s’extreu la informació encara continuen massa limitades i al marge de l’accés públic i lliure, resulta dubtosa la rigorositat de la informació dels recursos en línia.

D’altra banda, no hi ha una font comuna on s’organitzin tots els recursos. L’accés a les fonts continua fragmentat i això dificulta la recerca i disminueix la probabilitat de conèixer tots els recursos existents. Aquest fet evidencia que a banda que tot docent reconegui les possibilitats que ens ofereixen els REA i adopti les pràctiques educatives obertes, la política en línia al respecte encara es troba lluny d’estar al servei d’aquesta alternativa, que encara que va sorgir al voltant de l’any 1970, avui dia continua sent  trencadora. 

Tot i els desavantatges mencionats, com a futurs professors, concloem amb la necessitat imminent de mirar cap al Open education com una alternativa per a l’ensenyament i l’aprenentatge tradicional. Trobem que l’educació oberta, els recursos educatius oberts i les pràctiques educatives obertes, configuren la metodologia d’ensenyament més adient pel segle XXI, ja que és l’ensenyament qui ha d’estar al servei dels alumnes, i no els alumnes al servei de l’ensenyament. 

vimeo.com/255760237

Reflexió Twitter

Cap dels membres del grup teníem una conta de Twitter abans de començar el Màster i a hores d'ara tenim conta a Twitter i a moltes més eines virtuals que serveixen per crear i compartir coneixement. Potser la primera reacció que ens va suggerir el fet d'haver d'emprar el Twitter com una eina d'aprenentatge la qual seria avaluada va ser de sorpresa. Una sorpresa que no va tenir una molt bona acollida d'entrada.

Però un cop en contacte amb la xarxa social ens hi vam enganxar: no només era una eina que ens serviria per a l'assignatura, sinó que allà podíem estar en contacte permanent amb els interessos personals de cadascú. És a dir, des de l'àmbit central de l'educació vam accedir a altres disciplines com l'art, la literatura, la filosofia o la política. Cadascú es genera un espai personal d'allò que més l'interessa, ja que Twitter permet una filtració de la informació i dels seus àmbits.

A més de la diversitat d'àrees amb les quals estàvem connectats, proliferava igualment la diversitat de recursos per mitjà dels quals es compartia el coneixement: des d'una breu frase que captava tota l'atenció, fins a una infografia, un vídeo o l'enllaç a un article o a una entrevista —entre altres opcions.

Un altre aspecte molt positiu és que tot el grup-classe estava connectat per mitjà d'un hashtag; aquest fet ens permetia tenir un fil informatiu al que podíem anar i tornar i que sempre ens obria noves portes a nous coneixements. Per tant, tots ens enriquíem constantment de les aportacions dels companys. A propòsit del fenomen #hashtag, cal dir que igual que ens ha permès estar connectats a tots pel que fa a la matèria educativa, fora de l'aula i a escala personal també permet posar-te en contacte amb persones interessades per un tema determinat arreu del món.

Ara bé, tot i el bon acolliment que finalment va tenir el Twitter, pensem que molts cops la informació és excessiva —llavors també són excessives les notificacions—. A més, l'aplicació no té l'opció d'organitzar o arxivar els interessos, sinó que l'ordre que segueix la xarxa va en funció de l'actualitat de les publicacions. A l'Instagram, per exemple, ara les publicacions apareixen en funció del registre que fa la mateixa aplicació del teu seguiment, de manera que si no tens molta interacció amb un perfil, no t'apareixen les seves publicacions en primera línia; llavors, normalment no les veus. Molts usuaris s'han queixat d'aquest model, ja que prefereixen que l'ordre de les publicacions sigui purament temporal i que no es doni preferència a uns perfils o a uns altres. Twitter sí que funciona cronològicament, però trobem que és una xarxa que té funcions una mica diferents, ja que en lloc de promoure més la vida personal, promou i genera informació i coneixement. En aquest sentit, sí que pensem que podria fer un registre d'allò en que cada usuari està més interessat.

D'altra banda, trobem que la fiabilitat de la informació de vegades és dubtosa; com passa a moltes xarxes socials, la informació s'actualitza de forma instantània, es tracti del que es tracti, i molts cops és una informació poc contrastada. Aquí residiria la nostra feina de crítica i selecció...

Amb relació amb la qualitat de la informació, trobem que des del Twitter es pot generar un debat superficial. Hem de tenir en compte que l'eina limita els caràcters i, tot i que això té efectes tant positius com negatius, en el cas d'haver d'argumentar qualsevol aspecte o qüestió, les possibilitats són limitades. Les alternatives que ofereix l'eina en aquest punt és la possibilitat d'enllaçar, però trobem que d'aquesta manera la comunicació queda interrompuda.

El balanç final és positiu. Cada membre del grup a trobat al Twitter possibilitats positives que s'adapten al seu perfil, tot i que allò que més ens ha agradat ha estat el fet de poder seguir i estar en contacte directe amb personatges públics que comparteixen obertament la seva opinió, de manera que nosaltres podem participar de la seva crítica en aquest espai virtual.

Twetts Destacats:

Consells com fer vídeos educatius creatius en 5 minuts #cthinkeMA https://t.co/nsqudul3sn

— Andrea BT (@andreabt91) 23 de noviembre de 2017

Que no us faci peresa...! Amb les TIC "mucho mito y pocas nueces"...! I "al loro" amb la data de publicació...!! ;) #cthinkeMA https://t.co/fmH9KaMYOD

— Toni Martorell (@ToniMartorell91) 13 de noviembre de 2017

"No es imposible poner nota y además hacer una evaluación formativa." #cthinkeMA https://t.co/ZHfMp7CnVo

— Maria Ribas Ribas (@RibasribasMaria) 13 de noviembre de 2017

Educar per rankings o aprendre per projectes? #cthinkeMAhttps://t.co/GVCGVyhjAp

— Carmen C (@Ccomas95) 13 de noviembre de 2017

#cthinkeMA https://t.co/TpOPf8TFBs

— Marina Morales (@McostaMarina) 15 de noviembre de 2017

SRL + PLE

La nostra proposta neix a la combinació de l'aprenentatge autoregulat (SRL) amb un entorn d'aprenentatge personal virtual (PLE). De forma resumida, el SRL es concreta a un model cíclic d'aprenentatge on motivació i autoregulació es combinen (Zimmerman) i es complementen amb una faceta emocional (Kuhl, 1994,2000) i social (Hadwin, Järvelä i Miller, 2011), en la mesura que els individus activen i sostenen un procés cognitiu motivacional/afectiu i conductual per assolir coneixements i habilitats en un context determinat. D'altra banda, el PLE s'entén com l'entorn personal d'aprenentatge on es disposen una sèrie d'eines, fonts d'informació, connexions i activitats que cada persona utilitza de forma assídua per aprendre.

Des del nostre punt de vista, el SRL i el PLE es componen d'una sèrie de fases que poden complementar-se entre si de forma consecutiva dintre d'un sistema cíclic. D'aquesta manera, podem observar com, a grans trets, els dos models presenten el mateix procés dins les seves dues primeres fases. Així, ens trobem que moltes de les característiques pròpies de la fase de planificació del SRL coincideixen amb la fase d'accés del PLE, d'igual manera que utilitzaríem les mateixes eines digitals a la fase d'execució (SRL) que a la fase de creació (PLE) —Blogger, Picktochard o Prezi, entre d'altres—. Tot i això, a la tercera fase del PLE, percebem una mancança pel que fa al procés d'autoavaluació de l'individu. L'acció de compartir és una petjada en el camí que arrodoniria l'entorn d'aprenentatge. La fase d'autoreflexió del SRL, però, ens ajudaria a tancar aquest procés cíclic que dissenyem.

Al sistema educatiu actual i davant l'imperatiu del currículum, el nostre entorn d'aprenentatge es veu obligat a ser avaluat; és a dir, cal una evidència dels èxits o fracassos que comporten aquests processos cognitius. Com el PLE és un entorn d'aprenentatge personal, qualsevol prova externa al mateix no tindria sentit. Llavors, cada individu ha de poder avaluar si el seu PLE fomenta un aprenentatge significatiu. Com ho fem? Proposem fer-ho a través dels components de la fase d'autoreflexió de l'aprenentatge autoregulat. Un cop l'individu ha realitzat totes les fases prèvies, comparteix el contingut creat i, mitjançant els estímuls que rep a través de les respostes que es generen a l'entorn virtual, pot avançar a una fase d'auto-judici i d'auto-reacció. És a dir, l'alumne pot valorar el procés desenvolupat i pot experimentar diferents sensacions respecte a l'èxit o fracàs del mateix que afectaran directament a la motivació i al mode d'afrontar les activitats del futur.

Si deixem de banda allò que ens agrada més o menys —ja que en els gustos personals difícilment ens posarem d'acord—, la nostra experiència actual com a aprenents ens demostra que ens movem a un PLE on cada cop més les eines s'amplien i són més diverses. És una realitat el fet que planifiquem, que creem i que compartim a un entorn virtual, al mateix temps que és una realitat el fet que si tenim un ordinador, una tauleta o un mòbil a mà, no necessitem ni agenda, ni llibres, ni bolígrafs, ni el contacte físic d'una altra persona que examini el nostre procés d'aprenentatge. Nosaltres ens desenvolupem còmodament als entorns que individualment creem i aquests entorns s'arrelen a les noves tecnologies.

Més a més, des de l'assignatura de Processos i Contextos hem desenvolupat una via d'aprenentatge que només ha tingut cabuda a l'entorn virtual: aquest entorn ha estat possible, ha estat efectiu i ha suposat l'aprenentatge significatiu dels seus participants. En aquesta línia, quan mirem cap a les aules de secundària, la nostra reflexió és que, si nosaltres hem pogut treballar, aprendre i reflexionar al context purament tecnològic que defineix el nostre temps, els alumnes de secundària també poden experimentar aquest nou procés d'aprenentatge. Realment, es tracta d'un context molt més proper a la seva realitat: les noves tecnologies. Estem segurs de què, a través d'una bona gestió dels entorns que s'han de generar, els alumnes tindrien una actitud molt més receptiva i d'iniciativa a l'hora d'aprendre. El primer escull que se'ns presenta és que la gran majoria de centres mantenen la mateixa arquitectura tant física —quant a infraestructura i recursos—, com mental —pel que fa a metodologies d'ensenyament-aprenentatge— que fa molts anys... Si els alumnes de secundària gaudissin d'aules com les que nosaltres gaudim al Màster, on cadascú tingués el seu propi ordinador i una bona connexió amb l'entorn virtual, llavors caldria una renovació de l'educació —des de la formació del professorat, l'eliminació del llibre de text, l'ús d'Apps per aprendre, etc.— que tingués l'objectiu d'equiparar-la a la realitat tecnològica que es troba fora dels centres i que és l'espai on realment, a hores d'ara, ens desenvolupem i comuniquem els éssers humans.

Referència emprada per a la recerca prèvia: https://scielo.conicyt.cl/pdf/formuniv/v8n4/art08.pdf